Ens aconsella Regina Saura que no deixem de somiar. Ella fa anys que ho fa tot repartint els seus somnis per galeries de tot el món, il·luminant els nostres amb el dibuix més lliure, flotant en uns paisatges… de somni. D’un somni del qual no ens importa despertar perquè somiarem desperts, colors encara més bells, mars d’imatges acollidores.

Curiós Horitzó que uneix més que divideix. Hom imagina un mar que es mou a ritme mineral, uns núvols com argila blanca que pesen damunt seu, un pas de ball lentíssim en què l’un serà l’altre, l’altra serà l’una, en una llum d’eternitat a la qual convé mirar de front, com l’artista, tancada al seu estudi de Begur, mirant l’univers als ulls i enviant-nos aquestes imatges d’una honestedat i una bellesa absolutes.

Fa anys que l’artista Ignasi Aballí qüestiona la complicitat de conceptes, paraules i materials per crear la il·lusió en l’art. En aquesta obra aïlla un dels colors històrics de la pràctica de la pintura: el blau ultramar, anomenat així perquè s’obtenia molent una pedra semipreciosa, el lapislàtzuli, que provenia d’ultramar, més enllà del mar. 

El seu ús per crear els blaus de les vestidures dels personatges divins i els fons en estampes i miniatures gòtiques assenyalava alhora la santedat de les imatges i, a causa del seu alt cost, el poder econòmic dels patrons del pintor. 

Un joc de reflexos, potser imaginat pel pintor, ens proposa la visió fidel de l’estada banyada en blau, com si es reflectís al mar proper. 

Aigua, alegria i frescor. Amb la seva tècnica habitual de dibuix al pinzell i color d’aquarel·la sobre paper japonès, Perico Pastor ha creat aquestes imatges d’alegria i color que evoquen l’aigua i la llum de l’entorn de l’Hospital del Mar. Aquestes obres s’han incorporat al disseny dels banys de pacients, concebuts per l’equip de l’arquitecte Albert de Pineda com a espais plens de llum que acompanyen l’estada a l’Hospital amb l’esperança de la felicitat.

Cynthia Fusillo és l’artista errant, sempre de Nova York a Itàlia passant per Barcelona, per Sicília o pel Camí de Sant Jaume. Per on passa, recull, i allà on s’atura descarrega el seu sarró, i amb retalls de tela, brins d’herba, estelles, pintallavis, estrelles de mar, misterioses babutxes de paper en què potser es guarden totes les passes que l’han portada fins aquí, o les que encara ha de fer, ens construeix una postal d’aquest viatge, que és el nostre. I es poden passar hores desentrellant aquests petits secrets, com qui mira àlbums de fotografies de desconeguts que reconeixem com parents nostres.

Aquestes ones aplicades, ordenades, reiterades, retirades, que s’empetiteixen al final i s’acomiaden, són alhora superfície i fons marí, costa i altiplà. Potser una manera discreta, fidel a Isamat, artista de la discreció, de recordar-nos que una senzilla ona cerebral ens mou i ens commou, que no som res, i això és tot. Això ens hauria d’intranquil·litzar, però la pacient reiteració del grafit que va repetint les seves ones ens serena i ens consola de tot mal.

És un vidre i és blau, és clar, però el títol és un prodigi de discreció, que potser és timidesa perquè aquest corall blau, aquesta marea, és fruit d’hores i nits de treball, de determinació, de paciència, de lluita del cos de Carla Tarruella amb un material seductor però tossut, obedient i sorprenent. És, sobretot, l’empremta del desig de trobar un rumb en el mar de la vida.

En la pintura de Xano les coses són sempre molt més que elles mateixes i aquesta Ona, que ho és i de quina manera, és també selva, núvol, món, cosmos vertiginós i voraç que ens envolta i ens devora, però també el xipolleig de l’aigua al cubell d’un nen a la platja. Un mar immens que és el nostre mar amic, la nostra vida.

Les Voreres d’Olivares són un mar de gent que flueix sense parar, tot reflectint la llum del món, de la vida, vestit amb les marques que ens marquen, emmarcat pels motius que ens impulsen, sempre enfeinat, mai frenètic. Com Olivares, que fa tants anys que ens refresca amb aquests reflexos del nostre anar i venir a l’Hospital del Mar; familiars i desconeguts. No es veu el moment d’aturar-se, i l’experiència ens diu que això és bo quan estem aquí.

Un cúter, papers de colors escollits amb cura, saviesa i cola: amb aquests materials humils i la tècnica del collage tan estimada pel cubisme, Miguel Rasero porta mig segle mostrant-nos un món sense il·lusió, ascètic i proper, en què la precisió és un dels senyals del sentit de l’humor. Un món de secà amb aromes de mar.